MONTAG

Ni Obama ni Mc Cain, Paris for president!!

2008-10-29T15:36:00.001+01:00

S'està fent tan llarga i avorrida aquesta previsible campanya electoral dels EE.UU.(esperem, no sigui que Florida ens torni a donar una altra desagradable sorpresa com vuit anys enrera)que al final acabaran fent que ningú vagi a votar, farts d'haver d'escollir entre el "socialista" Obama i la mòmia Mc Cain. O, en el pitjor (o millor) dels casos, que acabi gaunyant, per exemple, aquesta senyoreta.

Que arribi ja el 4 de novembre o tots acabarem cantant: Paris for president!!

Frede

Moriarty, una nova descoberta (i vaja temasso!)

2008-10-27T14:27:00.001+01:00

He d'agraïr a Blado i Rosa que em fessin conèixer (mitjançant regal de cumple) a aquests cinc francesos amb nom de dolent d'aventures detectivesques, so atemporal i reminiscències acústiques. Practiquen una espècie de delicat country, folk i americana mesclat amb tocs psicodèlics.

Un molt bon descobriment i aquesta cançó que us adjunto, Jimmy (en versió acústica en directe), tot un temasso que em té, ara mateix,el cor robat.

Merci!!

Frede

Déjaaaame hablaaaar!!

2008-10-23T19:20:00.001+02:00

No sé si algú va entendre que era el minerialisme, si Fernando Arrabal és d'aquest món, o si va aconseguir crear una secta. Tampoc sabem quan Sánchez Dragó es va passar a la dreta més casposa i indignant d'aquest país.

Sens dubte un dels moments més desternillants de la televisió d'aquest estat. "Si no sujeta Campillo la mesa, vence y te metes una bofetada". Qui diu que els debats intel·lectuals no donen joc.

Va, deixeu parlar a Mario Sanz!!

Futbol metafísic

2008-10-22T17:30:00.001+02:00

Hi ha gent que potser troba a faltar una mica més d'intel·lecte i profunditat en el món del futbol. Potser si n'hi hagués seria més divertit, no creieu?

Per cert, els actuals campions d'Europa quina alineació presentaria en una final contra Alemanya? Marcos Senna jugaria? i Raúl?

Frede

Guns and roses tornen!!!

2008-08-16T06:03:00.001+02:00

Hem pogut accedir a un document privat en el qual es recullen els intents de negociació entre Axl i Slash per tornar a recuperar els Guns and Roses.

Creuem els dits per a que tot acabi bé...

Frede

Lo puta!

2008-08-16T03:14:00.001+02:00

Devendra Banhart no en té prou amb demostrar-nos el seu innegable talent i la seva desbordant imaginació sinó que ara, a més, ens passa per la cara que està sortint amb Natalie Portman.

Per si no n'hi hagués prou, l'actriu protagonitza el seu darrer videoclip: Carmensita, un homenatge a l'estètica del cinema de Bollywood cantat en español.

Frede

Problemes de memòria

2008-07-15T17:29:00.001+02:00

Una altra entrega de les històries de la cinta vhs. Aquest cop, recorda temps millors amb la companyia d'un spectrum.

Us enrecordeu dels spectrums i els comodores? calia hores per carregars el prince of persia i poder jugar-hi. I els jocs es gravaven en cintes de cassete!! mare!

Recordo tardes d'infància a casa del Ramón Gironès (un altre music flixanco il·lustre) intentant jugar amb una d'estes màquines (no recordo quina). Quins records!

Frede

Els putos amos

2008-07-11T13:30:00.001+02:00

Joaquín Reyes i els seus compinches ja fa anys que estan fent programes d'humor frescos, sense complexos i adreçats a la nostra generació. Un humor super particular.

Aquí us passo un video d'una cinta vhs nostàlgica

Amy Winehouse desendollada

2008-07-11T13:26:00.001+02:00

I per als que pensen que tot el mèrit del seu èxit es troba en la producció del seu segon disc, aquí va una versió desendollada del 'You Know I'm No Good'

Amy, Amy, Amy

2008-07-11T13:22:00.001+02:00

Tot i que l’actuació de l’Amy Winehouse a l’edició del festival Rock in Rio de Madrid no passarà als anals de la història per la seva qualitat i intensitat (la veritat és que la noia es veia una mica perduda), si que va servir per evidenciar que ens trobem amb un dels personatges més influents i amb més actitud del segle XXI, tal i com ho van ser els Beatles, els Who, els Rolling o els Nirvana en el segle XX. El seu magnetisme i la seva qualitat és indiscutible, la banda que l’acompanya en directe immensa i la producció del seu aclamat segon disc molt encertada (a càrrec del DJ novaiorquès Rick Rubin). Impressionant el moment en el què l’Amy a mig concert es va descalçar de les sabates de tacons infinits que duia, les va substituir per unes senzilles ballarines blanques, va fer un glop a la copa de vi que va acompanyar-la durant tota l’actuació i es va enfundar una guitarra elèctrica blanca amb el seu nom escrit en el màstil. Dóna igual que no toqués ni un sol acord durant la cançó ( Madonna també ho fa i ningú li recrimina): la imatge va quedar gravada a la retina de més d’un (entre els quals m’incloc) i va servir per reivindicar la seva fama de noia dolenta del rock and roll (tot i que lo seu és un soul banyat amb bourbon i ritmes jamaicans).
És llastimós que els locutors que retransmitien l’actuació en directe per la 2 actuessin com a reporters de la premsa groga i venguessin gratuïtament la imatge de yonki de l’Amy. Fins i tot, a l’acabar l’actuació, semblava que els hagués desilusionat que la cantant no hagués tingut un infart allí mateix o que no hagués sortit a actuar amb l’agulla penjant d’un dels seus braços. És indignant que a un dels talents musicals del moment se li ofereixi aquest tracte. Nosaltres ens quedem amb la seva música, el que faci amb la seva vida personal ens és igual. Força Amy!!!

Frede

El punk torna a Barcelona

2008-07-11T12:55:00.001+02:00

El 18 i 19 de juliol tindrà lloc a Barcelona una nova edició del Summercase. Veient el cartell no costa gaire adonar-se que, en quant a grups que hi prendran part, es tracta del festival més apeteixible i coherent dels que es celebren aquest estiu a l’Estat espanyol. The Verve, Los Planetas, The Breeders, Kaiser Chiefs, Kings of Leon... A més, en el cartell s’hi incorporen artistes d’arreu dels països catalans que no desentonen gens amb els altres que hi actuen: Mishima, Facto delafé y las Flores azules, Antònia Font, Els Pets...fet que evidència el gran moment pel qual passa actualment la música que es fa a casa nostra (independentment de la llengua que s’empri i de l’estil musical d’aquests grups).
Destaca l’aposta dels organitzadors del festival pel revival punk. Hi actuen els veterans Blondie i els imprevisibles Sex Pistols. Tot un luxe veure’ls en directe just quan es celebren els 31 anys del naixement del punk. Bé, depenent de com es miri. Els nord-americans afirmen que el punk va nèixer anys abans a Nova York, amb la Velvet Underground, els New York Dolls i els Ramones, que van aportar el so cru i amateur i l’estètica, amb chupes de cuïr, ulleres fosques i botes converse. Els anglesos tenen el mèrit d’incorporar a aquesta proposta musical l’actitud radical (deguda als problemes socials i la crisi de valors que es vivien a Londres l’any 1978 i la dificultat per trobar feina dels joves) i ampliar el ressò mediàtic del gènere, que havia passat inadvertit, fins llavors, als estats units. Sigui quin sigui el bressol del punk, hi actuarà un grup de banda i banda del Pacífic.
Us adjunto un video dels Buzzcocks, un dels grups anglesos que van ajudar a que el punk arribés a tota una generació, amb un dels seus hits: Ever fallen in love?

Frede

Boladís, la beguda de la festa major de Valls

2008-07-11T12:27:00.001+02:00

Bé, tampoc cal oblidar els frikis locals.

Amb gairebé un més de retard, us adjunto el video del boladís, la beguda oficial de les festes majors de Valls.

El video està protagonitzat pel Dalí de Valls, un altre personatge a tenir en compte i que, sens dubte, no desentonaria gaire en un proper videoclip de Montag.

Frede

pd: Visca Valls!

El món és ple de frikies! I com a mostra un botó

2008-07-11T12:17:00.001+02:00

Després de la frikada que va resultar portar a Eurovisió al Ricardo Cikilicuatre, personatge sorgit d’un programa de televisió, i el ressò mediàtic que aquest fet va comportar, sembla que la idea ha trobat adeptes en altres televisions d’arreu del globus terraqui. Totes elles intenten cercar un nou personatge que es converteixi en un fenomen de masses. Però com que cada cop resulta més difícil trobar frikis autèntics han optat per crear-los (com va fer el Buenafuente amb el pobre David Fernández, actor amb una dilatada trajectòria en els shows de l’humorista ganxet i que ha interpretat papers com el del Narcís Reyerta o el Gilipollas fins consagrar-se amb la recreació del fals músic argentí). És a dir, fer que actors o col•laboradors del programa interpretin aquest rol. Alguns d’aquests, però, es fiquen tant en el seu paper que arriben a oblidar quina és en realitat la seva identitat. És el cas d’aquests dos personatges de la televisió llatinoamericana: Flor de Huaraz y Gringo Karl. Pareu atenció perquè apunten maneres. Ben segur que aviat sentirem parlar d’aquesta estrambótica parella. Per cert, la Flor de Huaraz no us recorda a la Chilindrian de la sèrie de culte El Chavo del Ocho?

Frede

Fent l'indio a la sala Zero.

2008-04-09T14:14:00.001+02:00

El dissabte passat vaig anar amb la resta de Montag i la Judit al concert que van oferir els Facto delafé y las flores azules a la sala zero de Tarragona. El concert va estar de puta mare i em vaig passar tota l'estona cantant i intentant ballar (poc usual en mi, com algú podrà confirmar).

El cert és que és un grup que em dóna molt bon rollo, d'aquella gent que et fa dibuixar un somriure als llabis quasi bé sense adonar-te'n. Tenen un univers molt particular en el que es reivindica els petits plaers de la vida, la quotidianitat i la subsistència a la ciutat. Si el seu primer disc era més fosc, en aquest la llum adquereix un protagonisme destacat; si en l'anterior sempre era hivern, en aquest és estiu peti qui peti; si abans cada jornada era com una etapa de montanya del Tour, ara la bicicleta només es fa servir per tombar un diumenge al matí amb els amics, menjar alguna cosa a un chiringuito de la platja i després acabar al llit.

Tot i que la fama els ha agafat d'imprevist, es mereixen que es pari una mica d'atenció en el que estan fent. Gairebé tots els membres de la banda provenen de l'escena independent barcelonina: Hélena, Mishima... i després de tant temps lluitant en l'anonimat està bé que acaparin l'atenció dels medis (per molt mainstream que siguin), no creieu?

Els Alcántara i la Movida

2008-01-16T09:35:00.001+01:00

Abans de convertir-se en el respectable i caspós señor Alcántara i "triomfar" a TV1, junt a Ana Duato, en la "gran serie" Cuéntame, l'Immanol Arias havia estat, en els 80, un dels primers chicos Almodovar.

A Laberinto de Pasiones, Arias interpreta a l'hereu del regne de Tiran (sic..) que s'escapa d'amagat a Madrid, "la ciudad más marchosa y guay del mundo" per capbusar-se en els seus principals vicis: la farra i els homes.

A banda de tenir una memorable escena calentorra amb un altre de los chicos Almodovar, un puber Antonio Banderas, Immanol es converteix en una espècie de Jony Rotten basc i lidera una banda de ficció de la Movida, anomenada Ellos (amb Santiago Auseron, o Juan Perro, a la bateria) i interpreta Granganga, el hit d'Almodovar i McNamara. Memorable!

Per cert, als 90 va aparèixer a Madrid una banda de tecnopop (rollo Astrud) que es deia Ellos, com a guiño o homenatge a aquesta banda. Com vulguen dir....

No sé si a Cuéntame hauran arribat ja a l'època de la Movida, però estarà bé saber quina opinió en té el sr. Alcántara.

Almodovar abans d'Almodovar

2008-01-16T09:22:00.001+01:00

Abans de convertir-se en director de culte, odiat per uns i amirat per altres, durant els primers compassos dels anys 80 Almodovar era conegut com a agitador musical i cultural de la capital madrilenya i un dels fundadors de la Movida. Juntament amb el seu inseparable Fabio (o Fanny) McNamra, formava el duet còmico-musical Almodovar i McNamara, autors d'algunes de les perles del cançoner espanyol dels 80, com GranGanga o la que podeu veure en aquest post, Suck it to me.

Almodovar va vampiritzar i explotar al seu company amb l'objectiu de convertir-lo amb icono andrògin, amb una mena de Gary Glitter hispànic. Malauradament, les coses entre tots dos no van anar massa bé i el director manxec va acabar defenestrant al seu inseparable colega de farres i projectes.

Avui en dia, Fabio McNamara s'ha convertit en una caricatura del que va ser en els 80 i, a part de ser amic confès d'Esperanza Aguirre, lidera alguns projectes musicals com Sarasa's Music o Mari.com.

La Movida era això...

2008-01-15T19:24:00.001+01:00

La Movida madrilenya, que tan s'han posat en boca els progres dels 80 de la capital de l'Estat espanyol, tot i els esforços per convertir-la en quelcom esplèndid, no fou, sincerament, res de l'altre món. La majoria dels grups que en formaven part, tret d'algunes excepcions (Loquillo, Radio Futura, Secretos) farien envermellir, en els nostres dies, a tots aquells que els escoltessin. I els agitadors culturals de llavors, tan provocadors per la societat que acabava de deixar enrera una dictadura, diguem-ne que eren..simpàtics i innocents. Tot i que la intenció es suposa que era bona, la manca de talent no estava a l'alçada de les ganes de llibertat que es tenia llavors.

La gran sort de la Movida es haver tingut un cronista de primer ordre, Almodovar, que en les seves primeres pelicules va saber treure de l'armari a tots aquells friks que en formaven part i que es convertien, potser sense saber-ho, en l'argument i els protagonistes d'aquestes històries. Després la Movida es va acabar i el director manxec va haver de buscar la inspiració en altres llocs.

Aqui us deixo un dels fragments més brillants de la segona pelicula d'Almodovar, Laberinto de Pasiones (1982), en el que, amb l'ajut de l'inefable Fabio McNamara (icono sexual de la Movida, company musical d'Almodovar i actual votant del PP),es recrea de manera sui generis una de les sequències més brillants del cinema modern, la sessió de fotos a les seves models del protagonista de Blow Up, de Michelangelo Antonioni, un dels directors que han estat un referent pel director manxec.

Wilco - Impossible Germany

2007-11-21T00:26:00.001+01:00

Per a la Judit... per que sé que li agrade..

2007-11-21T00:07:00.001+01:00

Vet aquí el solo de l'any. El senyor Nels Cline, dels Wilco, es treu de la màniga aquesta oda a la melodia i al bon gust. Com els millors Luna..

Ja sé que t'he dit mil cops que a mi els solos no em diuen res, però sempre hi ha excepcions. I Impossible germany és un d'aquests casos.
A més, sé que t'agrade. Que més puc dir?...

Això és per tu, perquè T'estimuuuuuuu!!!

Estos Wilco....

2007-11-21T00:01:00.001+01:00

No acabo de saber realment que sento per aquest grup. Segons els entesos i els modernets, són la òstia (tot i que la seva proposta musical no té res de modern). A mi m'emocionen i m'indignen al mateix temps. No sé. Serà que em recorden massa a dos grups que admiro: Ocean Colour Scene i Luna. Serà que els seus treballs discogràfics són massa irregulars. Serà que mai sonarem com ells.. serà que tot sembla estar inventat...
Tot i que la crítica va deixar pels aires el seu penúltim treball (A ghost is born), jo em decanto més pel darrer, Sky, blue, sky (2007). Em sembla el seu disc més aconseguit, més coherent en la forma i en el fons. Tot i que hi ha cançons una mica "chirriants", conté dues petites joies com "You are my face" (la del video) i "Impossibl germany". Dos temasos que per si sols ja mereixen que Wilco passn a l'història...potser...
Wilco, un grup curiós..

Deu anys d'aquest temaso

2007-11-13T21:19:00.001+01:00

Caramb, com passa el temps. Avui me n'he adonat que ja fa 10 anys que els cake van publicar aquest tema, una parodia-versió del clàssic I will survive. Una canço que vam ballar un munt de cops al mític Febre Ku de Tarragona. Us en enrecordeu? Allò si que eren bons temps.La Uni...amb el Sami, el Gerard, el Santi, el Julià, el Marc...i totes aquelles noies..n'hi ha que han fet carrera política i tot. I els viatges a Burgos i a Santiago. Bufff...

Per tots ells, per tots vosaltres va aquesta cançó.

Frede

Seguim endavant!!

2007-11-12T20:58:00.000+01:00

Tot i els rumors apareguts durant les darreres setmanes, Montag no abandonen la seva agossarada tasca de revolucionar el panorama musical i estètic català. És més, ahir diumenge ens vam tornar a reunir, tots tres, per assajar.

Passat ja el parentesi introspectiu, Montag torna a caminar. I, per celebrar-ho, farem un regal als nostres fans. Després de tan temps demanant-nos que us deixem escoltar algun tema enllestit o algun video, us pengem una mostra de com és un assaig de Montag. Disfruteu-ho...

pd: aquest video està dedicat a la nostra fan italiana n º 1...

Montag també redimeix Paris!!

2007-11-09T10:46:00.000+01:00

Una de les meves dèries quan estàvem a Paris era visitar La Pagoda. M’atreia la història que hi havia darrera d’aquest edifici i, de retruc, copsar in situ quins eren els límits (econòmics) de l’amor. Doncs bé, La Pagoda és una típica casa japonesa, de fusta i amb un esplèndid jardí oriental, que sorprèn, no només pel fet de trobar-se just al mig d’una ciutat tan planificada i quadriculada com és la capital francesa (57 bis, rue de Babylone), sinó també pel motiu de la seva presència. Resulta que, a finals del segle XIX, un home amb molts calés no sabia com sorprendre a la seva amant. Fou llavors quan, arrebatat per l’amor i la passió, va decidir fer portar directament del Japó aquesta imponent construcció. No sabem si la noia en qüestió va sentir-se afalagada per tal demostració de poder ni si hi va residir mai. El que si sabem és que després de ser escenari de luxosos balls i festes privades, a partir dels anys 30 del passat segle XX va convertir-se en cinema d’art i assaig. Aquí van estrenar les seves primeres pel·lícules Godard, Renoir i Buñuel. No és d’estranyar, doncs, que tot just davant seu ens trobéssim amb una tenda d’objectes de cinema i que, en el seu aparador, em retrobés amb un vell conegut: el senyor Montag.
Per cert, es diu que el baix del Gerard torna a afinar les seves cordes. Ara que els Police, els Led Zeppellin i els Heroes del Silencio tornen a reunir-se, passarà el mateix amb els Montag???

Frede.

Ens havien enganyat!!!

2007-11-06T20:11:00.001+01:00

Tota la meva infància marcat pel final de la saga d'Star Wars (la bona, l'antiga), en el què després de la lluita entre Luck Skywalker i Darth Vader, aquest li diu a Luck allò de: "Luck, soy tu padre" i resulta que era mentira. Ens han enganyat!! Al youtube rulen uns videos amb el veritable final de la peli i que Spileberg va decidir eliminar. No sé, a mi m'han trencat la infàcia. I a vosaltres?

El cementiri Père- Lachaise

2007-11-05T21:03:00.000+01:00

Un dels llocs més curiosos de París és, sens dubte, el cimentière Père- Lachaise. Situat a l’est de la ciutat, a la zona de Ménilmontant (podeu baixar a la sortida de metro de Place Gambetta), aquest acull les despulles tant de ciutadans anònims com d’altres de molt coneguts. Plantejat a mode de jardí romàntic, el cementiri es converteix en un veritable laberint que t’acaba absorbint i sobrepassant (per moltes indicacions que hi hagi). Aquí hi trobareu les despulles de personatges com: Chopin (tomba n º 20), Edith Piaf (n º 71), Oscar Wilde (n º 83), etc. Una de les més visitades és, sens dubte, la de Jim Morrison (n º 30). Fins fa poc, s’hi podia accedir i els més fans del cantant dels Doors podien deixar missatges a la seva tomba, tocar unes cançons del grup o fumar uns petes. Ara ja no s’hi pot accedir. Suposo que es deu a una mesura de prevenció de la integritat de la seva tomba. No sé. Cal, doncs, copsar les restes d’aquest mite musical del passat segle des de la distància. Des del mateix lloc que ell ens esguarda a nosaltres.
Us adjunto unes fotos de la tomba de Morrison i un mapa de la disposició de les tombes.

Frede.

It's alright!!!

2007-10-20T17:53:00.001+02:00

El passat dimecres 17 d'octubre vaig acudir amb la Judit, l'Uri i l'inefable Blado a la Sala Zero de Tarragona, a un dels concerts que organitza la gent de l'Anima't. En aquesta ocasió l'actuació era dels americans Eastern Standard Time, un combo d'ska jazz amb gran prestigi dins dels estrets crecles del panorama skatalitic segons afirmen els entesos vallencs. Com sempre, no vaig poder deixar de sorprendrem per l'ambient que es "respira" en aquest tipus d'actuacions de grups que practiquen aquest estil musical: el ritme desenfrenat, la qualitat dels seus músics, el gust pels temes instrumentals i la devoció que per aquests grups senten els seus seguidors.

Santa Tecla

2007-09-24T20:55:00.001+02:00

Sens dubte un dels moments que més em va impressionar de les festes d'enguany de Sta Tecla, va ser el ball de la Moma de Xàtiva. Aquest és un misteriós personatge, vestit tot de blanc, que encarna la virtut, la puresa i la gràcia. En la seva dança, s'enfronta als 7 pecats capitals. Els seus moviments sorprenentment hagils i la seva imatge fantasmagòrica queden magnificats per la bellessa de l'indret on aquest ball té lloc: la plaça de les cols de la capital tarragonina.

Tot i que aquest ball només té lloc a la festivitat de Corpus de Xativa, el fet de ser convidat en la 25 mostra de folklore viu de tarragona ens ha permés gaudir de la seva bellesa.

Com no, el video l'he trobat penjat al youtube. Hi ha alguna cosa que no hi sigui allí?

FREDE

Per fi, elèctrics!!!

2007-09-18T15:45:00.000+02:00

Després d’anys d’esperar, criant pols i òxid, que algú la recuperés del fons d’un armari de casa, a Flix, per fi la meva guitarra elèctrica, la meva vella amiga (doncs ja fa 14 anys que estem junts) ha tornat a sortir de la funda que la resguardava del pas de tots aquests anys. La meva Squire!! Ja torna a ser amb mi, ara a Tarragona. Bé, ella i tots els seus acompanyants: un niu de cables, pedals, micros i amplificador gran, dels de debò.

Això significa un punt d’inflexió, doncs ara Montag passarà de sonar acústic, per necessitat i obligacions del format i el lloc d’assaig, a poder sonar, finalment, com nosaltres volem: grandiloqüent, sorollós, rocker...

FREDE

8è assaig de Montag: "antics companys, tanta estona plegats i ara en sec tan estranys".

2007-09-15T16:25:00.000+02:00

Del tot sorprenent el 8è assaig de Montag, que va transcórrer un vespre del divendres 10 d’agost. Coincidint amb la visita a les nostres terres de l’inefable Jordi Julià (periodista i flixanco il·lustre, que per motius laborals resideix a ses illes) i el seu empeny característic d’intentar –i aconseguir- quedar amb el màxim nombre de persones en el menor temps possible, em va demanar si podria assistir al nostre assaig. És d’aquesta manera com es va produir una mescla estranya, però curiosa i compatible, de persones i éssers aquella nit calorosa d’agost. Primer va ser l’Alex Roig, constantinec de pro i company de carrera de tots els Montags, el primer en arribar, per sorpresa, a l’assaig doncs el va convidar el mateix Julià (tot i que l’assaig es feia a casa meva!). Ens va agradar retrobar-nos amb ell i constatar que s’havia aprimat un munt!!! Després va arribar el Santi, també conegut en aquest blog com a Bromin. Més d’un encara pateix els efectes d’haver vist a aquest simpàtic reusenc (també company de carrera i amic nostre) enfundat en uns calçotets i unes malles per tal de recrear al company de Batman. Ens va fer assabentar de l’apoteòsic èxit de la seva carrera com a artista i ens va avançar alguns dels seus curiosos projectes personals. Més tard, com és habitual en ell, va arribar el veritable amfitrió d’aquella improvisada festa en què es va convertir el què havia de ser un assaig: Jordi Julià. I com a traca final, acabat de sopar a casa seva, va arribar Soren Mauri, un altre flixanco il·lustre i antic baixista de Z-Brain i Seres. Una barreja de perfils i gents sense precedents!!

Després d’explicar-nos la vida i constatar que tanta emoció impossibilitava dur a terme un assaig com Deu (o qui sigui que hi ha allà dalt) mana, vam decidir anar a sopar. L’acte va tenir lloc en un restaurant xinès de l’Avinguda Catalunya. Un cop sopats i haver patit els efectes de mil converses iniciades i molt poques d’acabades, vam anar a la Plaça la Font, el lloc on es reuneix la jovenalla d’aquesta ciutat. Impressionant la quantitat de gent que es veu en aquest paratge, temple social de les nits d’estiu tarragonines. Després de saludar a la Montse Corominas (companya de feina d’aquest que us escriu i seguidora d’aquest blog), els que havien de treballar al dia següent van emprendre la retirada. Així que ens vam quedar per seguir la festa els tres flixancos de la nit: Julià, Mauri i jo. Vam ballar i suar fins a les tantes per diferents locals de la part alta, on àngels d’ivori es feien pas reivindicant el seu lloc, El Cau, El Tupaquito, el Totem, etc... Una nit plena d’emocions que va acabar amb el desig que properament es pogués tornar a començar.. Potser per Santa Tecla? Ja veurem...

Frede

PD: Si voleu veure més imatges d’aquesta nit, aneu al blog del Jordi Julià.

Els Editors de nou

2007-08-30T20:28:00.001+02:00

Fa unes setmanes us vaig adjuntar un video d'una actuació en acústic d'aquest quartet anglés. Ara és hora d'adjuntar-vos un video d'una de les seves típiques actuacions en directe plenes d'energia, distorsió i melodies.

Es tracta de Munich, un dels millors temes del seu primer disc, The Back Room (2005).

Frede

Els "culpables" de tot això

2007-08-30T20:21:00.001+02:00

Sonic Youth, quartet de Nova York, són els pares (ara ja gairebé els avis) del que s'ha anomenat rock indepenedent o alternatiu. La seva fórmula era simple: molta distorsió, un so brut, actitud punk, autoedició, no seguir les modes, certa dosi de glamour i unes lletres sorprenentment cultes en comparació amb els altres grups del moment. Entre la seva llista inacabable de treballs discogràfics,destacar el Dirty (1992) i el Daydream nation (1988) que van interpretar sencer al Sonar d'aquest any. Bandes com Nirvana, Smashing Pumpkins o Los Planetas han reconegut la seva influència, tant pel que fa a aspectes musicals com en la seva actitud davant els mitjans periodistics o l'stablishment discogràfic.

Aquí us deixo un video del tema Diamond Sea d'un dels seus darrers treballs, el Washing Machine.

Frede

El Swinging London d'Antonioni

2007-08-12T20:11:00.001+02:00

Per Swinging London es coneix el període d'efervescència cultural que va viure la ciutat de Londres durant la segona meitat dels 60 i que va convertir la capital anglesa en l'epicentre mundial de la contracultura, la moda i la psicodelia. Grups com els Beatles, els Who, els Stones o els Yardbirds d'Eric Clapton (que podeu veure actuant en el video que us adjunto) formen part d'aquest corrent musical i de la seva corresponent estètica mod.

Michelangelo Antonioni (desaparegut recentment) va saber copsar tota aquesta efervescència musical, aquest període de canvis de valors i el sorgiment de nous conceptes estètics i socials en una de les seves pel·lícules més celebrades: Blow up (1966), film que encara avui en dia admet propostes interpretatives degut a les diferents lectures que d'ella s'en poden fer.

7è assaig de Montag: les muses i els Dhoad Gypsies from Rajasthan

2007-08-12T19:26:00.000+02:00

Amb l’absència –de nou- del nostre benvolgut Montag ideològic (aquest cop es trobava cercant inspiració i muses per Barcelona) va transcórrer el 7è assaig (ja!) del nostre grup, al capvespre del divendres 27 de juliol. En aquest, el Sami va aportar a la banda un parell de cançons més que ja tenia composades de projectes musicals anteriors i que ara cal arranjar a la sonoritat del grup i al català, que serà definitivament la llengua que emprarem per comunicar-nos amb vosaltres. També van sorgir algunes idees més que caldrà treballar i revisar en assaigs posteriors.

Un cop acabat l’assaig, vam decidir assistir, tots dos, a un interessant concert que oferia el KESSE, el festival tarragoní de músiques del món i noves tendències. Abans, però, vam anar a menjar alguna cosa al Sofia, un restaurant turc (del tot recomanable) que es troba a la Part Alta de la ciutat i que aquella nit estava especialment ple. Havent sopat, ens vam dirigir cap al Pla de la Seu, lloc on es celebrava l’actuació dels Dhoad Gypsies from Rajasthan, grup procedent, com el seu nom indica, del desert del Rajasthan, al nord-est de l’India. Aquests, a part de comptar amb els instruments tradicionals de la zona (tables, dholak, kartels o pungi) també es fan acompanyar en les seves actuacions per un faquir i una ballarina sapera. Tot plegat ens va transportar a una atmosfera de colors vius, sons guturals, mantres i ferides que no sagnen. Un món en el què les muses, i no només les barcelonines, es fan senyores indiscutibles de cada batec dels nostres cors.

Devendra Banhart; un personatge... curiós (?).

2007-08-10T14:50:00.001+02:00

Dins la nova fornada de músics joves nord-americans, que tant d’èxit i reconeixement per part de la crítica especialitzada estan tenint, sembla que és un tret comú de tots ells tant el fet de comunicar-se musicalment mitjançant en els postulats del folk-rock més alternatiu com el adoptar una imatge i una actitud diguem-ne que “peculiar”. D’entre tots ells, el premi al músic més estrafolari se l’endú, sens dubte, el texà Devendra Banhart, un personatge amb un look a mig camí entre Charles Manson i Vincent Gallo i una veu que recorda uns moments a Mick Jagger i altres a Antony and the Johnsons.

A més, com tot bon “maleït”, té una curiosa història darrera seu que magnifica, encara més, el personatge. Devendra, que deu el seu nom a la memòria i record pòstum d’un místic hindú al què els seus pares veneraven, va emigrar amb la seva mare, després de separar-se del seu marit, a Caracas. Raó per la qual domina el llenguatge hispànic i amb el qual s’atreveix, de tant en tant a cantar (amb una curiosa similitud al castellà d’Albert Pla i Catty Claret) com en el tema “Sta. Maria de la Feira” (que ha servit recentment se sintonia a l’anunci del nou Polo). Convençut de la seva vocació musical, va deixar els seus estudis i va rodolar, literalement, per tot el món fins obtenir el prestigi actual.

En aquest video, Banhart interpreta el tema: Sight to behold.

La darrera banda de hippies.

2007-08-10T14:29:00.001+02:00

Johnny Depp ha manifestat en nombroses ocasions que per tal de recrear a Jack Sparrow, el seu personatge en la saga cinematogràfica de Pirates del Carib, va inspirar-se en la estètica i en la manera de fer de Keith Richards, el controvertit guitarrista dels Stones. Veien aquest vídeo, queda palès que l’actor nord-americà hauria trobat alguna cosa més que inspiració per recrear, no tan sols al seu personatge, sinó a tota la tropa de corsaris i bucaners que l’acompanya en les seves mediàtiques aventures.

En aquesta ocasió, Devendra Banhart interpreta, junt a la seva banda d’acompanyament, una recreació del clàssic Summertime, standard del jazz creat per Dubose Heyward i magnificat, entre d’altres, per Ella Fitzgerald i Louis Armstrong.

Adoptar per salvar

2007-08-10T14:08:00.000+02:00

Guy Montag finalment es acollit per una comunitat de resistents, la missió primordial dels quals és memoritzar, cadascun d'ells, un llibre. En aquell campament d'exiliats li van sortint al pas, l'Ulisses de Joyce, Crim i Càstig de Dostoievsky... La pel·lícula acaba doncs, amb un bri d'esperança. Tots aquells resistents s'apendran de memòria un llibre, i si cal, el transmetran a les generacions vinents, per tal que aquests tresors no es perdin, i en un futur tornar-los a imprimir.

Nosaltres, el grup, estem molt preocupats. De llibres, mentre sigui un negoci lucratiu per a les grans editorials, no en faltaran. Però al nostre voltant milers de paraules, de sensacions, d'actituds... corren el perill de desaparèixer. Per això ens em proposat que, amaparant-vos en l'anonimat, o no, però sense complexos ni vergonyes, us encarregueu d'adoptar alguna cosa bella, i us comprometeu en la vostra vida diaria, a escampar-la, a fer-la crèixer.

Cocorosie: delicadesa frikie!!

2007-08-03T11:18:00.001+02:00

Aqui tenim a les "germanes petites" de la Bkorj: Siena i Bianca, les membres d'aquest grup de juguet que és Cocorosie.
En aquest video d'una aparició seva en un programa televisiu francés les podem veure interpretant un dels temes del seu darrer disc. Com podeu la seva proposta musical en directe és del tot sorprenent: la veu de les dues germanes, un sintetitzador, un paio que fa amb la boca el so d'una caixa de ritmes i un baixista. Tota la resta és magia...

Frede

Música domèstica

2007-08-03T11:12:00.001+02:00

Qui diu que per a montar una bona banda fan falta instruments? Siena i Bianca, les dues germanes que formen aquest grup, Cocorosie, demostren que amb qualsevol joguina es pot fer art. Només cal imaginació i talent. En aquest video ens ofereixen una versió "domèstica" del tema: Hairnet paradise.
Cocoroise, una barreja impossible entre la Bjork i Pascal Comelade.

6è assaig de Montag: molt a prop de Benicàssim.

2007-08-02T13:24:00.000+02:00

El divendres 20 de juliol ens vam tornar a reunir els tres Montags per assajar. Vam seguir treballant els temes composats i vam escoltar per primer cop les melodies de veu que el Sami havia buscat a casa seva en anterioritat. Unes melodies, en català, que donen un aire nou a aquestes cançons.

El cap de setmana havíem previst sortir d’excursió. Volíem anar a Tortosa, per prendre part en les Festes del Renaixement que aquella setmana es celebraven i passar el diumenge tombant pel Delta de l’Ebre. Dos van ser, però, els inconvenients amb què ens vam trobar: el primer, la inesperada absència del nostre Montag Ideològic, el Gerard, que va causar baixa a darrera hora degut a uns problemes digestius que el van obligar a passar, en paraules seves, “tota la nit a la serena”. Així, doncs, vam desplaçar-nos cap a Tortosa el Sami, jo i les nostres respectives companyes: la Laura (que s’acabava de llicenciar) i la Judit. El segon inconvenient va ser el temps. La pluja, intermitent el dissabte, i extensa el diumenge, no ens va deixar gaudir del cap de setmana tal i com hauríem desitjat. Tot i això, encara vam poder passejar pels carrers de Tortosa (sorprenentment neta) i veure les paradetes i els espectacles al carrer que la ciutat, bulliciosa, oferia. Diumenge ens vam desplaçar cap al sud del sud i entrar en terres valencianes. Vam visitar i dinar a Penyíscola i ens vam sentit molt encuriosits per saber que passava tot just uns quilòmetres més al sud d’on ens trobàvem, a Benicàssim, ciutat en la qual es duia a terme un dels festivals musicals més interessants de l’estiu: el FIB. La pluja i el mal temps van fer-nos abandonar tot propòsit d’aventurar-nos-hi. Potser l’any vinent hi podem anar convidats per la organització del festival per tocar just al davant d’algun dels nostres grups preferits. Seguim somniant!!

All sparks (The back room, 2005)

2007-07-30T10:50:00.001+02:00

Disfruteu-lo!!

Pete Townshend i els Editors.

2007-07-30T10:20:00.001+02:00

Res tu. Que no es posen d'acord, xeic! Mentre la meitat de la premsa musical especialitzada creu que aquests quatre anglesos són només una còpia vulgar de Coldplay i que el seu lider, Tom Smith, no és res més que un imitador del malaurat Ian Curtis (Joy Division), l'altra meitat (entre els que sembla que s'inclou el propi Townshend) opina tot el contari, que són una de les millors bandes del moment. Sigui com sigui, el cert és que el seu disc de debut: The back room (2005) és del tot recomanable, amb unes línies de guitarra que recorden (si, és veritat) als Joy Division, als Smiths i als Planetas menys psicodèlics (tots han begut de les mateixes fonts) i una potent veu que per uns moments sembla ser Michael Stipe (REM), i en altres Dave Gahan (Depeche Mode) o el mateix Jim Morrison (The Doors). Ara acaben de treure el seu segon treball: An end has a start, en el què es volen reivindicar com a grup amb un so propi. Ho aconseguiran?

De moment aqui us deixo un video d'una actuació seva en una mena de programa televisiu (sembla) anomenat The Attic i que està presentat per l'inefable Pete Townshend, mític guitarrista dels The Who. A ell li agraden, i a tu?

L'extrany idil·li de (des)amor entre Roger Mas i Paulina Rubio.

2007-07-29T21:13:00.001+02:00

Fa relativament poc que he descobert a Roger Mas, un cantautor atipic amb una gran veu i, sobretot, una personalitat i una actitud sorprenent dins el panorama musical català. Va ser aquest mateix hivern en un concert que el de Solsona va oferir, junt amb Carles Sanjosex (un altre personatge força curiós), a la tarragonina Sala Groove i al qual hi vaig anar amb la resta de Montags. La proposta de Mas em va encuriosir i poc després em feia (un altre cop gràcies a la Santa Biblioteca Pública de Tarragona)amb un exemplar del que crec que és fins a la data el seu darrer disc, el molt recomanable Mística Domèstica (2005). Aquest estiu ha tornat a actuar a la ciutat però ho ha fet amb una proposta molt diferent. Va ser, però, a la seva primera visita quan em vaig sorprendre al veure'l interpretar, amb força convicció i seriositat, aquesta (diguem-ne) versió del hit de la mexicaneta. Em pensava que era només una broma, però pel que he vist acostuma a incloure-la en els seus directes. Si algun cop el Roger Mas actua a la vostra ciutat o poble, no deixeu que se'n vagi sense interpretar "Ni una sola paraula". Realment hi ha versions que superen en escreix el tema original. I aquest és només un exemple més.

Frede.

I see You, You see Me - The Magic Numbers

2007-07-25T18:22:00.001+02:00

Com que no en tenia prou amb passar-vos la versió en directe del tema, també adjunto el seu corresponent video-clip. I ..sorpresa.. també és una meravella. Sento ser tan pesat però és que aquest grup m'ha captivat de la nit al dia. De fet, els vaig descobrir tot just ahir, en una calurosa nit de juliol en la què em costava adormir-me...

Magic Numbers - I See You See Me

2007-07-25T17:59:00.001+02:00

Sobren les paraules. Només escolteu. Porto dos dies penjat amb aquesta cançó dels The Magic Numbers, el grup més frikie i alhora encisador sorgit d'Anglaterra en molt temps. Aquí podeu escoltar i veure la cançó en directe. Posa els pels de punta, de veritat...

- Mare, és veritat que abans, fa molts anys, els bombers apagaven incendis?

2007-07-24T17:01:00.000+02:00

No sabem si molts dels què, d’una manera o altra, acabeu fent cap a aquest blog heu llegit la novel·la de Ray Bradbury: Farenheit 451 (1953) o si, potser, heu vist l’adaptació per al cinema que en va fer l’any 1966 el director François Truffaut. A nosaltres ens encanta la pel·lícula. Trobem fascinant la seva estètica, les músiques que es senten, el missatge a transmetre, la seva posada en escena per recrear el futur ideat per Bradbury: aparentment infantil però en el fons inquietant. És per això que, malats com estem, la veiem una i mil vegades. En recordem els diàlegs que més ens impacten, ens fixem en cada detall de cada fotograma i la recomanem als nostres millors amics. És hora, doncs, de recomanar-los a vosaltres. De fer-vos-en cinc centims, doncs creiem que si no s’entén el rerafons de la pel·lícula mai podreu entendre la nostra música ni la nostra proposta artística.
Bradbury, influenciat sens dubte per obres com 1984 o Un món feliç, va idear en aquesta obra un futur en el qual ens veuríem sotmesos per un règim autoritari que persegueix l’ús de la raó, la imaginació, la il·lustració i, en darrer terme, la LLIBERTAT. És per això que per aconseguir aquests objectius té com a màxima preocupació destruir els llibres. Tots els llibres. Doncs es creu que si l’home els llegeix es pot fer massa preguntes i es pot acabar adonant de l’infeliç que és realment. “Llegir et fa sentir trist. Et fa plorar”, li recrimina a Montag una amiga de la seva esposa. Llegir, però, també et fa pensar. I pensant et pots adonar que vius en un règim dictatorial que frena les teves llibertats i els teus drets a manifestar-te. Per tenir als seus súbdits sotmesos i garantir-se així que no posaran en dubte l’autoritat establerta, els governants d’aquesta societat hipotètica del futur tenen dos mecanismes bàsics d’intervenció: la TELEVISIÓ, mitjançant la qual fan creure als ciutadans que la seva vida té sentit i que tot és meravellós, i un COS DE BOMBERS que, sorprenentment, no es dedica a apagar incendis (“fa anys que no hi ha incendis. Les cases estan fetes a prova d’incendis”) sinó a crear-ne. És a dir, com si fossin membres de les SS, cremen tots els llibres que detecten amagats en els llocs més insospitats de qualsevol casa.
MONTAG, doncs, el personatge principal de la trama (talment com si d’un centurió romà a les ordres d’un emperador obstinat a acabar amb els cristians es tractés) forma part d’aquest cos de bombers i, sotmès a les ordres del seu cap, que li promet un ràpid ascens laboral, es resigna a obeir i a realitzar la seva feina sense preocupacions. Un dia, però, coneix a una noia: la CLARISSE, que li obrirà, sense saber-ho, les portes a un nou món i a un diferent tipus de resistència envers les directrius d’aquest règim autoritari.

Prohibicions

2007-07-23T14:43:00.000+02:00

Un cop rostits unes dotzenes de llibres, el cap dels bombers crida a Montag i demana que l'informi. "Quins tipus de llibre han estat aquest cop?" pregunta el capità assegut a la part davantera del camió. Montag sol·lícit i marcial, "oh, el de sempre, una mica de tot: aventures, biografies..." El capità, horroritzat, "quina perversió, per què ho faran?" Guy Montag, el bomber modèlic ja s'ha situat al lloc que li pertoca al camió, just darrere del capità. Aquest, sense girar-se del tot li pregunta: "Escolti Montag, què fa els dies de festa, quan no treballa" Al bomber no li costa respondre: "Res d'especial senyor, tallar la gespa del jardí..." "I què faria si li prohibissin tallar-la?" pregunta el capità sense perdre ni un segon... "m'asseuria i contemplaria com creix" respon Montag sense fissures en la seva veu. El capità s'acomoda al seu seient, i un somriure revela la seva satisfacció, mentre el camió emprèn el seu camí de retorn a la caserna.

5è assaig de Montag: la Cinta es mor i el Peris se'n torna a Sant Andreu.

2007-07-16T17:34:00.000+02:00

Enmig de l’excitació palpable a l’ambient pel desenllaç de la setena temporada d’ El Cor de la Ciutat i amb l’absència, aquest cop, del nostre Montag ideòleg, va transcórrer el cinquè assaig del grup. Aquesta vegada no hi va haver cerveses Moritz, ni soparet, ni discusions musicals. Era diumenge al vespre i el dia següent s’havia de treballar. Així doncs, el Sami i jo vam reemprendre el treball començat en el quart assaig i vam buscar una línea de guitarra alternativa per a la bossa nova. La vam trobar. També vam començar a cercar una melodia de veu. Ho vam provar. La lletra de la cançó la vam deixar per al proper assaig, ja que volem ser-hi tots presents. Les lletres han de ser una part molt important en el nostre discurs musical i si el nostre Montag ideòleg no és present no les podem dur a terme. Un cop enllestida definitivament la part musical de la bossa nova, vam passar a practicar una altra de les nostres cançons, una que de moment anomenarem Herois, no per la sèrie de TV3 (algú la ha vist?) sinó perquè, com ja he comentat en una altra ocasió, ens recorda a Héroes del Silencio. Vam buscar i trobar algunes parts noves. Finalment, vam posar data per al proper assaig del grup i el Sami, ara si, es va endur la seva guitarra a casa per a practicar i composar nous temes. S'acosten bons temps!!

Have fun, stay single.

2007-07-11T12:36:00.000+02:00

Com que darrerament costa tant trobar una peli mínimament decent a la cartellera de qualsevol cinema (a no ser que tinguis la sort de viure a Barcelona), m’he fet client assidu de la Biblioteca Pública de la ciutat. Allí trobo tot el que necessito. Des dels grans clàssics fins a sorprenents perles del cine més independent. Una meravella, sens dubte. L’altre dia vaig agafar una peli que feia molt temps que tenia ganes de veure: Singles, més que res perquè està ambientada al Seattle de començaments dels 90, en plena ebullició grunge. La peli, que francament no és res de l’altre món, està dirigida per Cameron Crowe, un director diguem-ne irregular però un personatge molt curios. Aquest Crowe, amb només 15 anys, ja escrivia critiques musicals a les millors revistes americanes especialitzades en rock and roll. Aquestes, com que no coneixien la seva veritable edat, l’enviaven a cobrir les gires dels grups que llavors començaven a sonar: Led Zeppelin, Alice Cooper (amb qui podeu veure, en darer pla, en una de les fotos que us adjunto), Steppenwolf, Eagles... Però com que era menor d’edat, havia de fer-ho d’amagat dels seus pares que, a més, no estaven d’acord en què escoltes discs de rock. De fet, també tenia problemes per poder entrar a les sales dels concerts que havia de cobrir. Tot això queda reflectit en una altra de les seves pelis, la molt decebedora Almost Famous, que, tot i comptar amb la presència de l’espectacular Kate Hudson (que interpreta a la groupie Honey Pie) i descriure un període que coneixia tan bé, el cert és que manca de ritme, la història és molt fluixa i no satisfà de cap manera les expectatives dipositades. Singles, una pel·lícula coral que parla de la dificultat d’un grup de joves de Seattle per tirar endavant les seves relacions sentimentals i que acaba concloent que s’està millor solter que no pas aparellat, almenys està més ben dirigida. A més té l’al·licient de trobar-te amb cameos dels principals músics de l’escena grunge (menys Nirvana) que apareixen actuant en directe o fent un petit paperet, com és el cas dels membres de Pearl Jam, que tenen un fals grup anomenat Citizen Dick amb un dels protagonistes de la peli, Matt Dillon; Chris Cornell de Soundgarden o, fins i tot, el director Tim Burton. Un altre dels al·licients del film és la presència de l’actriu Bridget Fonda a qui, lamentablement, cada cop costa més veure a la gran pantalla. En definitiva, una altra peli que demostra que Cameron Crowe és un director i guionista força discret però que té la sort de saber envoltar-se de molts amics famosos que inverteixen o fins i tot accepten sortir en la seves pel·lícules. Serà que en aquest negoci, en el que hi porta tants anys, hi ha gent que li deu molts favors...

Z-brain: somnis d'adolescents.

2007-07-10T19:04:00.000+02:00

Ahir al vespre em vaig trobar, comprant al Suma del costat de casa meva, al Soren. Carai, si en feia de temps que no el veia!! Que canviat que està el paio! Primer no em va reconèixer. Quines coses! Diu que ara treballa en una agència de management d’artistes i grups musicals. Entre els seus clients es troba l’inefable Luis Aguilé. De fet, pensant-ho bé, no el veia d’ençà la boda del Franki. Ja fa més d’un any. I això que viu molt a prop d’on visc jo. Realment, el temps i les obligacions del dia a dia fan que ens oblidem dels amics. Al Franki encara el veig de tant en tant (menys del que voldria) i al Jacob...doncs també deu fer més d’un any. Des de la boda del Franki, també. Amb les hores que vam passar junts quan vam decidir muntar, de petits, un grup de música. Primer ens fèiem dir Violent Brains, després Z-brain. Què n’érem d’innocents!! Quan vam començar el Franki i jo teníem 15 anys, el Soren i el Jacob 14. Imagina’t. Ens vam repartir els instruments i vam aprendre a tocar com vam poder. Soren el baix i la veu, Jacob la bateria, Franki la guitarra solista, jo la guitarra rítmica. Que bé ens ho vam passar, però. Tancats al local. Composant. Tocant. Discutint. Fent plans...Crec que vam estar en actiu del 94 al 2002. No n’estic segur. Després ho vam deixar i el Jacob i el Soren van coincidir amb el Sami en un altre grup, Seres. Que petit és el món. Fins que també ho van deixar fa uns anys. Hem promès trucar-nos. Veure’ns més sovint. Fer un sopar tots junts. Com abans. Com quan encara érem uns brains. Haurem de mirar les agendes. Lamentablement, les obligacions del dia a dia fan que ens oblidem dels amics. Trobarem un buit a l’agenda, segur! no?

4at assaig de Montag: Montag goes to Ipanema

2007-07-10T18:35:00.000+02:00

Mancats del nostre Montag musical, perdut en un espiral de kleenex i congestions nasals, el Gerard i jo ens vam tornar a reunir un vespre del primer cap de setmana de juliol per seguir en la difícil tasca de donar-li un cos i una ànima al nostre idolatrat Montag (ordre i caos, tot i res, flama i veritat). Com uns adolescents, ens vam il•lusionar al llegir tots els comentaris que ens feu arribar. N’hi ha per a tots els gustos, de tots els tipus i llengües (italià, anglès, portuguès, vallenc...). Gràcies a tots pels vostres missatges. Ens fan molta il•lusió i ens donen molta força per seguir endavant. Creient que l’absència del Sami limitaria molt els resultats de l’assaig, la veritat és que (tot i que es va notar significativament la seva falta) vam poder deixar enllestida la nostra primera cançó. I el cert és que, curiosament, el primer tema mig acabat del grup no té el so novedós que intentàvem buscar, ni és una cançó amb reminiscències del rock clàssic. La nostra primera cançó és...una bossa nova. Si, si, ho heu llegit bé. Es tracta d’una cançó que el Sami i jo, en un anterior projecte, ja havíem mig composat. Llavors la vam batejar com Naúfragos. Aquest cop no sabem encara quin nom tindrà. L’esperit de l’Antonio Carlos Jobim ens va posseir i el menjador d’aquest pis ubicat a l’Avinguda de Catalunya, que és on assagem, es va convertir per unes hores amb el cim més escarpat dels penya-segats que envolten la platja d’Ipanema. Entre nota i nota de la refrescant línia de baix que el Gerard es va treure de la màniga, em va semblar veure, per un instant, aquella garota que De Moraes tan bé va descriure i que es movia entre les ones de la melodia de Jobim. Embriagats per la frescor de les onades i per la cadència dels acords de la cançó, Maria Bethania ens acariciava els cabells i ens deia, amb un somriure als llavis, que anàvem pel bon camí. Somniar no costa res. Somniar amb els ulls oberts, menys.

Contacta amb nosaltres

2007-07-10T17:21:00.001+02:00

Si vols opinar sobre el blog, el grup, la nostra música (quan per fi us puguem avançar alguna cançó) o simplement fer algun comentari o fer-nos arribar alguna inquietud o suggeriment, pots posar-te en contacte amb nosaltres mitjançant les següents adreces: grupmontag@gmail.com i www.myspace.com/montagcat. Ens agradaria que aquest blog es convertís en un lloc de trobada, en la vostra saleta de casa on podeu acostar-vos quan vulgueu per prendre un cafè, un té o simplement deixar-nos gaudir de la vostra companyia. Convertim aquest blog en quelcom dinàmic, entretingut i, com diria el Santi, en un lloc on poder interactuar. Envieu-nos cosetes, fem un blog plural, demaneu-nos la lluna...Utilitzeu-nos!!

Cercant muses.

2007-07-09T17:57:00.000+02:00

Necessitem inspiració. Necessitem màgia per crear. Necessitem saber que hi ha algú a qui dedicar les nostres cançons. Que hi ha un somriure darrera de cada acord que fem. Necessitem saber que cada riff de baix pot trencar-li el cor a qualsevol noia. Montag cerca muses. Necessita rostres, somriures, espurnes en la mirada... Cal que ens recolzeu en cada pas que donem, que ens deixeu anar el vostre alè. El necessitem tan com l’aire que respirem. Per això és important que sapiguem que hi sou. Totes!! Envieu-nos, si us plau, qualsevol cosa. Un comentari, un missatge d’ànim, un petó, fotografies, postals... Tot això ens farà progressar més ràpidament. Ben segur! Nosaltres, per la nostra banda, prometem publicar tot el què ens aneu enviant. Montag cerca muses. Deixeu que us atrapem.

3er assaig de Montag: El Sr. Moritz i els herois de la postmodernitat.

2007-07-09T17:33:00.000+02:00

Enmig d’una calor agobiant i d’unes inquietants llums verdes que venen de l’exterior i que fins ara han presidit tots i cadascun dels nostres assaigs, vam tornar a reunir-nos, un vespre de finals de juny, per seguir donant forma a aquest projecte músico-ideològic i estètic en el què s’està convertint Montag. L’experiència va ser del tot positiva. Vam empapar-nos de les novetats musicals més avantguardistes i trencadores, tot buscant el so definitiu que li volem donar a la banda, i vam realitzar els darrers retocs d’aquest blog. També vam crear un perfil al myspace, així que ja teniu un altre mode de contactar amb nosaltres. Només cal que us adreceu a la següent pàgina: myspace.com/montagcat. Des del punt de vista musical, ens vam sentir plenament inspirats gràcies als efectes d’unes cerveses Moritz i, a part de practicar la primera cançó que vam composar com a Montag en assaigs anteriors –la ja clàssica La la song,- vam començar a donar forma a un nou tema. Els que l’han sentit li han trobat alguna reminiscència a Héroes del Silencio. La cançó, però, no està acabada, per la qual cosa encara pot anar adquirint nous matisos. Sopant, vam veure un concert, baixat de l’e-mule, dels Strokes a Nova York, de l’any 2001, en el qual compartien cartell amb els White Stripes. El show case finalitzava amb una impressionant recreació del New York City Cops en la què comptaven amb la col·laboració del Jack White dels White Stripes. Simplement flipant!! Un cop acabat l’assaig, ens vam posar les nostres millors mudes, ens vam netejar la suor, vam aparcar els nostres instruments musicals, i ens vam deixar emportar per la inèrcia de la nit, tot fent-nos veure pels bars de moda de la Part Alta de la ciutat. Un altre assaig havia acabat. Un altre somni s’havia complert.

Barman & Bromin

2007-07-01T20:06:00.000+02:00

Montag, personatge gris i solitari, no podria fer res sense saber que compta amb l'ajut de vertaders super herois. Gent anònima que us podríeu creuar pel carrer, fent cua a la caixa d'un supermercat, baixant a hores intempestives per passejar el gos, però que en moments de crisi, quan més els necessites, s'enfuden la seva peculiar granota de treball i ens fan sortir vencedors de les situacions més compromeses.

Esperem que us els podrem presentar tots, amb el temps, però creiem que havíem de començar amb els més reconeguts popularment. Després d'un període de reflexió, han tornat a l'acció. L'enorme popularitat de la que van gaudir temps enrere els va conduir a una espiral auto destructiva. Però no podien quedar-se més temps asseguts al sofà, el món s'ha tornat lleig i perillós, i entre tots mirarem d'adreçar-lo.

Superats els problemes amb l'alcohol, un divorci traumàtic, i alguna addicció més sense importància, sempre disposats a donar un cop de ma... senyores i senyors: BARMAN & BROMIN

DRESSED TO KISS n º 34

2007-06-28T20:03:00.001+02:00

ELS BRAÇOS, LES CAMES I EL CERVELL DE MONTAG

2007-06-28T19:48:00.000+02:00

MONTAG COMENÇA A PRENDRE FORMA

2007-06-28T14:22:00.000+02:00

Somnis d'adolescents. Estudis universitaris. Molta música nova (Oasis, blur, the verve, ocean colour scene, nirvana...). Música de sempre (Roling Stones, Beatles, Who...). Gloriós 1994. I 1996. Descontrol hormonal. Llavors, arriba, sense saber molt bé d'on, la llum. Una llum en forma de cinta de video regravable TDK 180. Robert Roda actua de gurú, de maharishi, i ens projecta a classe una pel·lícula que canvia les nostres vides. Farenheit 451. El bomber MONTAG crema llibres. El bomber MONTAG no és com els altres. MONTAG és redemptor. MONTAG és un altre cop llum i foc. Flipem!!! En parlem durant anys. Ho oblidem. Però l'addicció és forta i no ens podem desenganxar: així que ho fem!!!

Tornem a la vida a MONTAG de la millor manera que sabem fer: GAUDINT DE LA MÚSICA. No sabem si estarem a l'alçada que es mereix un projecte així però jurem que hi posarem totes les ganes i temps lliure (poc) que disposem.

Ens repartim les tasques. Prenem consciència del missatge que us volem fer arribar. . Ens articulem. Esperem el nostre moment, pacients...

GERARD: Montag ideològic. Baix elèctric.
SAMI: Mòntag músic. Veu i guitarra.
FREDE: Mòntag estètic. Guitarres.